Ens trobem en un
moment d'auge de les lluites feministes. Multitud de grups feministes estan
sorgint als nostres a barris, pobles i comarques. A Vilanova i la Geltrú hem
pogut aplaudir recentment el sorgiment i les primeres accions del grup de dones
Bullanga Feminista, el qual s'uneix a altres grups existents al Penedès, com La
Ruda o les veteranes dones de La Frontissa, també a la capital del Garraf.
L'actual efervescència d'aquesta lluita no ens ha d'estranyar, doncs estem
vivint un moment clau pel que fa a les agressions del sistema patriarcat:
contrareforma de l'avortament, augment espectacular d'agressions masclistes i
de dones assassinades per homes, precarització de la feina...
I enmig de tot
això, ens trobem els homes. Quin paper juguem? Normalment, el d'agressors. Sí,
que ningú s'estranye. Els homes som els que exercim la violència en la immensa
majoria de casos. Els violadors, els assassins, els maltractadors, els bavosos
i, en definitiva, tots els agressors masclistes, són homes. I les dones sempre
en són les víctimes, en molts casos les supervivents.
Però... qui paper
podem jugar? Ens agradaria plantejar algunes qüestions per al debat sobre quines
són, en la nostra opinió, les contribucions que els homes podem fer a la lluita
feminista.
Molts de nosaltres
formem part de col·lectius i organitzacions “revolucionàries”, ens considerem
“d'esquerres” i volem lluitar per un món “molt més just”. Per a gairebé tots
nosaltres això inclou lluitar per una societat igualitària en qüestions de
gènere. Inclús, de forma més explícita, molts de nosaltres tenim el “feminisme”
com un dels nostres principals eixos de lluita, al menys en la teoria.
A la pràctica,
però, no som gaire coherents. Anem a les manifestacions del 8 de març i del 25
de novembre, posem el símbol feminista als cartells que editem i ens
autoanomenem “feministes” sense revisar les nostres pràctiques quotidianes. Per
què dic això? Perquè a ningú no se'ns escapa que per a la majoria d'homes
militants d'esquerres, les qüestions de gènere estan a un tercer pla, per
darrere de la qüestió nacional, de la qüestió social i, si exagerem, inclús del
futbol. Pensem que per formar part de l'esquerra deixem, automàticament, de ser
uns masclistes, i no és així.
Potser la primera
pregunta que ens podríem fer a nosaltres mateixos és: Què és ser home? Fem
l'esforç d'analitzar com està formada la nostra masculinitat. Si som una mica
sincers i estem predisposats a l'autocrítica no ens costarà gaire trobar allò
que s'ha anomenat el “Model de Masculinitat Hegemònic”, una idea que està
fundada sobre el menyspreu i la dominació, en la capacitat d'exercir poder i
control, un model que ens atorga privilegis pel simple fet de tenir penis
alhora que discrimina a més de la meitat de la població mundial: les dones.
Explicarem això dels
privilegis. La nostra classe social, el color de la pell, la nostra religió,
l'orientació sexual o les capacitats físiques ens donen privilegis; el gènere
també. Aquests privilegis tenen uns orígens socials i històrics i normalment
han estat implantats amb violència. Amb una violència més o menys explícita o
vetllada que alhora també els perpetua. L'exercici d'aquests privilegis no té
la necessitat de ser conscient, de fet, gairebé mai ho és, sinó que s'entén com
una conseqüència lògica de la percepció que els homes tenim dels nostre dret a
aquests privilegis: El dret a ser servit (a la llar), el dret al plaer sexual
(encara que siga unilateral, a la violació o assetjament sexual), el dret a
ocupar de manera abusiva l'espai físic (al carrer, al transport públic, a
l'assemblea o al sofà de casa), per citar només alguns exemples.
Per tant, podem dir
que cada home portem una motxilla invisible carregada de privilegis que exercim
-encara que siga de manera inconscient o involuntària- pel simple fet de ser
homes. La traducció directa d'això és que una dona sempre s'haurà d'esforçar el
doble a qualsevol àmbit per rebre el mateix reconeixement que rep l'home. Haurà
de treballar el doble per obtenir el mateix reconeixement, haurà d'argumentar
el doble per a que li facen cas, haurà de cridar el doble per a ser escoltada,
haurà de ser el doble d'agressiva per a ser respectada, etc.
Ens agradaria també
aprofitar aquest article per fer una referència breu però molt important a la
manera de transmissió de les pràctiques que perpetuen aquests privilegis.
Lògicament, la socialització juga un rol molt important, però sobretot la
socialització entre homes a espais definits com a masculins. A més a més, entre
els homes existeix un cert corporativisme, un instint de defensa de l'altre
davant dels atacs que reben, per exemple, davant d'actituds masclistes. Aquest
suport és la base de la impunitat. Massa cops hem vist com agressors masclistes
han pogut guanyar espais i reconeixement, inclús per davant de la víctima,
gràcies a la complicitat d'altres homes.
Però... Tot això és
inevitable? Estic condemnat a ser un porc masclista pel simple fet de tenir
penis? Rotundament, no. La nostra identitat masculina està construïda socialment,
per tant podem qüestionar-la i rebutjar-la.
Crec que aquesta és
la principal urgència i primera contribució que els homes podem fer cap a la
lluita feminista: Reconèixer els nostres privilegis i treballar per
renunciar-hi. Cal, per tant, una tasca de revisió i autocrítica de les nostres
actituds en diferents àmbits: en l'àmbit social, en l'àmbit personal... Aquesta
tasca és constant i mai no acaba, es tracta de posar-nos, nosaltres també, les
famoses “ulleres liles” de les feministes i analitzar-nos a nosaltres mateixos
des del prisma de gènere.
Altre consell per
als homes: Posem en pràctica la nostra capacitat d'empatia. Pregunta't
constantment: com es sentiria una dona en la meva situació? Què faria ella?
Pensem en les nostres companyes quan actuem.
No t'has adonat que a les reunions i assemblees els homes acaparem bona part
dels torns de paraula? Intentem posar-nos al seu lloc i potser llavors podrem
entendre per què cada cop hi ha menys dones al nostre col·lectiu.
De igual manera,
tolerància zero amb el masclisme. Prou corporativisme entre homes, prou suport
a agressors masclistes, encara que abans haguéssim estat amics. Prou riure els
acudits masclistes i altres formes més “lleugeres” de discriminació. Cal fugir
de les formes d'imposició i xantatge del corporativisme masculí i començar a
qüestionar-lo per tal d'acabar amb la seva impunitat. Quan un home es rebel·la
contra aquest domini i assenyala amb el dit a un masclista, té un poder brutal,
sobretot si es fa “entre iguals”.
I encara: Cal un
compromís ferm amb la lluita feminista. Si no fos per l'herència del moviment
feminista segurament no podríem estar ara ací debatent sobre aquest tema.
Reconeixem aquest fet i traslladem-lo als actuals grups de dones, lesbianes,
transexuals... Reconeguem la seva diferència i el seu protagonisme a aquesta
lluita. Sapiguem restar a un segon plànol quan toca i, per un cop a la vida,
deixem que les dones ocupen la primera línia. No ens podem autoanomenar
feministes nosaltres mateixos, sinó que han de ser les dones activistes les que
ens anomenen així, si ens ho mereixem.
I, per acabar, un apunt. En tot aquest procés és normal cometre errades, però el que compta és
el que fem després d'equivocar-nos. Ho acceptem i ho corregim, o ho neguem?
Nosaltres ho tenim clar, ho acceptem i ho corregim!
aliats del Feminisme
Nosaltres ho tenim clar, ho acceptem i ho corregim!
aliats del Feminisme